Escacc | Continguts: [Escacc]

I tot plegat és només el principi: la següent revolució espera en tombar la cantonada, quan es popularitzin els sistemes de consum televisiu no lineals, en els quals l’espectador tria quan vol veure els seus espais preferits, com qui tria en una biblioteca, sense haver de dependre dels capricis dels programadors. Els cinèfils amb els cinèfils, els futboleros amb els futboleros.

Internet és el màxim exemple d’aquesta entropia: cada navegació és individual i erràtica, perquè els interessos dels internautes no solen ser monolítics sinó complexos. ¿A quina massa pertanyo, si avui he visitat quatre diaris digitals d’ideologies diverses, un portal de música electrònica i dos blogs sobre cuina asiàtica?

Probablement el que hagi mort no és el concepte de “masses” sinó el seu relatiu estatisme: avui dia pertanyem a múltiples masses i el concepte és radicalment magmàtic. En uns temps d’explosió geomètrica de l’oferta informativa i de continguts, cada decisió que prenem, cada consum que realitzem, ens situa dins d’un o altre grup amb una fluïdesa líquida, de moviment continu. L’estabilitat regnava quan l’oferta televisiva es limitava a Televisió Espanyola i allò que entranyablement s’anomenava l’UHF. Però convé tenir clar que això no ha deixat pas al caos, sinó a una tremenda variabilitat que les empreses culturals i mediàtiques tenen dificultats per apamar.

Dit això, i un cop constatada la fragmentació absoluta de les audiències, s’ha d’afegir de seguida que la cultura de masses no només no desapareixerà, esclafada sota el pes dels consums individuals, sinó que prendrà encara més força i jugarà un paper fonamental. Perquè una de les funcions bàsiques de la cultura de masses és el reforç del sentiment de pertinença a un grup. És per això que una cultura acaba sent, al capdavall, un país. És per això que el futbol no tindria el mateix seguiment si no gaudís d’aquesta intensa identificació emocional. O és per això que triomfen les frases-consigna de la televisió, per molt que tinguin significats no precisament racionals com “cuñaaaao!”, “aquí se va a haber un follón” o “jarl!”. (I que una cultura com la catalana no disposi de massa equivalents similars és simptomàtic de com el sistema de comunicació de masses està insuficientment articulat, però això seria tema d’un altre article). El que val la pena de subratllar és que l’adscripció a una massa resulta fonamental per entendre l’èxit d’algunes expressions culturals o mediàtiques. L’adagi diu que la meitat del plaer de lligar és poder-ho explicar a l’endemà. Els consums culturals comparteixen bona part d’aquest mecanisme: ens permeten socialitzar-nos i satisfer el nostre instint gregari de formar part d’un grup.

Internet no fa sinó potenciar aquest element aglutinador, només que les col·lectivitats a les quals ens inscriu no tenen els habituals límits geogràfics (és a dir, part de la cohesió sí que és territorial/nacional, però prenen força els lligams on el vincle és estrictament temàtic). A partir d’aquí, la capacitat de l’individu de reforçar el seu vincle amb la comunitat ha augmentat exponencialment, ja que la xarxa facilita i potencia els mecanismes de participació.

Aquest escenari hauria de ser vist com a espai d’oportunitat per a Catalunya. Abans de la globalització, l’única opció viable per a moltes empreses culturals era explotar el mercat espanyol. Però avui dia és molt més fàcil plantejar aventures globals o, si més no, d’abast europeu. La creació del clúster audiovisual que té el seu epicentre al districte 22@ és un moviment en aquest sentit. I, tot i ser una iniciativa industrial, es dóna per fet que estructures d’aquest tipus afavoreixen la captació de talent i la creació. El país, per tant, pot jugar un paper més intens ara a la lliga de la cultura de masses global que no pas fa vint anys. O, almenys, amb una presència internacional adequada a la nostra demografia.

I després –o en primer lloc, en realitat– hi ha la gestió de la cultura de masses dins del propi territori. Aquí cal consignar algunes mancances flagrants, com la inexistència d’una oferta televisiva privada potent en català, i també les dificultats que comporta compartir mercat amb els productes d’abast espanyol, més dotats de recursos gràcies a tenir un públic potencial més nombrós. Però la proximitat –sigui geogràfica o temàtica, però al cap i a la fi sempre emocional– és un dels elements que està associat amb l’èxit: tots compartim els elements simbòlics de la globalitat (Els Simpson, McDonald’s o Madonna, per esmentar-ne tres) però necessitem ‘els de casa’ per sentir-nos confortats.

Per tant, les masses hi segueixen sent: ningú se les ha endut ni s’han evaporat. S’ha fet més complex detectar-les, això sí, però alhora el seu nombre s’ha multiplicat, tant a la lliga local/nacional com a la global. I l’altra novetat substancial és que parlen, s’expressen constantment. Els mitjans de comunicació i els agents culturals, acostumats a ser emissors (gairebé) en solitari, han de renovar els seus mecanismes i aprendre a escoltar si volen mantenir la connexió amb els seus destinataris. En el fons, no deixa de ser un procés de democratització com qualsevol altre.