Enric Marín: 'El servei públic audiovisual no és un luxe cultural, sinó un servei social vital per a la cohesió social de Catalunya' | Escacc - Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació |

Entrevista [OPC (InCom -UAB) i Escacc]

Enric Marín: 'El servei públic audiovisual no és un luxe cultural, sinó un servei social vital per a la cohesió social de Catalunya'

Fitxer:  Entrevista-Marin-1.pdf

Enric Marín i Otto (Barcelona, 1955) és periodista i professor de teoria, estructura i història de la comunicació del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La seva recerca s’ha centrat en la història del periodisme, polítiques comunicatives i identitats culturals. Va ser degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB), entre els anys 1991 i 1995, i Secretari General d’aquesta universitat, entre 1998 i 2002. Fou professor visitant de la Ohio University (1997) i ha impartit docència de postgrau a la Universitat Ramon Llull i a la UOC. Ha estat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2004) i Secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat, a proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), en el primer govern tripartit. També ha estat membre del consell d'administració de Barcelona Televisió i de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Entre els mesos d’abril de 2010 a març de 2012 va ocupar el càrrec de president del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

Doctorat l’any 1991 amb una tesi sobre La premsa diària de Barcelona durant la Segona República (1931-1936): aproximació històrica i anàlisi formal, entre les seves obres acadèmiques destaquen també El regne del subjecte: per una teoria materialista de la comunicació social (1987) i Cultura de masses i comunicació (1994), coescrites amb el professor Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2006–2010).

El 19 de desembre passat Artur Mas i Oriol Junqueras signaven l’Acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del govern de Catalunya. Tot i que Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit no entrar a formar part del govern, aquest pacte preveu que aquest partit pugui incidir en el debat i consens de determinades polítiques que s’hauran d’acordar durant aquesta legislatura, a través la creació de cinc grups de treball CiU/Esquerra per tractar àmbits considerats complexos: educació, salut, funció pública, universitats i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Vostè ha estat proposat per a formar part del grup de treball que tractarà el futur de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, en qualitat d’expert universitari. Quines altres persones formaran part d’aquesta comissió?

En aquests moments encara no ens hem constituït formalment com a grup de treball, però es preveu que hi hagi tres membres designats per cada partit: un parlamentari, una persona del partit i un expert. Sé que a proposta d’Esquerra hi serem el diputat Sergi Sabrià; l’advocat Carles Mundó, que va ser secretari de Comunicació amb el conseller Joan Manuel Tresserras, i jo mateix.

Com s’ha gestat aquesta comissió?

Suposo que quan Convergència i Esquerra van negociar el pacte d’estabilitat perquè es pogués formar govern van identificar una sèrie de temes que havien d’acordar, a nivell estratègic. Els més urgents eren els pressupostos i el procés de la transició nacional, que ha de portar a la consulta per exercir el dret a decidir. Alguns temes, com el futur de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, van quedar momentàniament aparcats, en un segon nivell. Primer havien de posar-se d’acord amb criteris bàsics sobre pressupostos i el full de ruta i, posteriorment, ja podrien encarar aquests temes més sectorials, específics.

Quins objectius es proposa assolir aquest grup de treball?

Encara no he parlat amb ningú, però crec que aquesta taula de treball hauria de contextualitzar la seva feina per tal de poder parlar de la Corporació en relació amb tot l’àmbit del que hauria de ser el clúster audiovisual a Catalunya, perquè no es pot pensar el futur de la Corporació sense tenir en compte quin serà el paisatge audiovisual a Catalunya en un escenari de transició cap a un model de sobirania política.

Com podria ser aquest futur paisatge audiovisual a Catalunya?

Si et creus el procés de transició nacional, has de pensar de quina forma transformes i actualitzes la CCMA, en un escenari en el qual continuï competint amb els grans operadors espanyols, però amb la vista posada en el dia després. Per a nosaltres, el servei públic audiovisual no és un luxe cultural, sinó un servei social vital per a la cohesió social de Catalunya, i d’una transcendència estratègica per al nostre país. Sobretot per la seva pluralitat, autonomia i la capacitat de crear imaginaris propis i de vehicular valors democràtics, i més en aquest moment, de crisi social. Perquè aquí a Catalunya la crisi no és una crisi econòmica, sinó social. Desballestar el servei públic audiovisual acabaria essent tan greu com desballestar el servei públic de sanitat.

Si aquesta taula de treball se centra exclusivament en tractar el futur de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, una de les principals preocupacions és si es podrà mantenir o no l’actual plantilla. Com veu la situació actual?

En aquest darrer any que jo ja no he estat president del consell de govern de la CCMA s’han contractat els servies d’una consultora perquè fes una diagnosi de la situació. Desconec l’informe final, però suposo que es treballa en dos supòsits: que la Corporació està molt sobredimensionada, fet que jo crec molt discutible; i, per l’altra, la contracció de la subvenció i que la captació de recursos publicitaris ha viscut una davallada molt important. Entre els anys 2008 i 2012 s’ha reduït al voltant del 50%. En els darrers dos anys, amb la reducció de la subvenció de la Corporació (que ha passat de 320 a 250 milions), i la caiguda dels recursos publicitaris, s’ha generat una situació molt tensa, molt dura, a dins la CCMA. És objectivament cert que a partir d’això, evidentment, la proporció dels recursos que la Corporació dedica a la massa salarial està per sobre del que en principi seria adequat en una empresa d’aquestes característiques. Sempre s’ha dit que una empresa com la CCMA hauria de dedicar un màxim d’un terç dels recursos disponibles a personal, per tal de tenir marge de maniobra per a inversions, producció pròpia o associada i adquisició de drets.

I en aquests moments, aquesta proporció es pot mantenir?

A mesura que el pressupost general va baixant en picat, el percentatge dels diners que dediques a pagar nòmines cada vegada és més alt. Això fa que l’única via per poder estalviar és bàsicament sacrificant continguts. Una bona notícia: el fet que el Barça a la lliga de futbol professional estatal (LFP) hagi passat a un canal de pagament permet estalviar més de 20 milions. I no és dramàtic, perquè el Barça es pot cobrir amb la Copa, amb la Champions i amb bons resums de la lliga, que cal negociar amb l’empresa que té els drets, amb Jaume Roures. Però podríem dir que si l’estalvi en el pressupost ha anat bé per aquesta banda, no ha anat tant bé en l’àmbit de la producció de sèries. Per anar bé, TV3 hauria de tenir en antena, com a mínim, a part de la telesèrie dels migdies, dues sèries pròpies o coproduïdes. Ara hi ha en antena “Polseres vermelles”, però a més a més n’hauria de tenir una altra. Al final, cada capítol de ficció pròpia a la televisió pública catalana, essent molt barats, costa uns 200.000 euros. En canvi, el cost d’un capítol d’una sèrie espanyola estàndard pot ser del doble i en les sèries espanyoles de referència pot arribar a 900.000. Una de les crítiques que feia la Uteca (Unión de Televisiones Comerciales estatal) a Televisió Espanyola és que feia producció pròpia de molta qualitat, amb capítols que podien arribar a costar 1 milió d’euros.

El fet, però, és que és molt important que tu tinguis una proposta de producció pròpia, de proximitat, molt potent. Si no tens prou recursos econòmics, l’alternativa quina és? Comprar drets. És més barat arribar a acords amb les majors per unes pel·lícules, però això no és un tret diferenciador. Des que hi ha la TDT hi ha canals que només es dediquen a oferir llargmetratges, però tu no fidelitzes si no és amb propostes que t’identifiquin d’una forma molt clara amb la teva audiència. I una de les més importants és la ficció. I l’altra tema important és que tinguis l’oferta informativa més potent. Entre els tres programes de més audiència diaris de Televisió de Catalunya, sempre hi ha els dos telenotícies (migdia i vespre). Això li dóna un caràcter referencial molt important a TV3.

Quines mesures, doncs, creu que aquesta taula de treball de la Corporació podrà aportar en aquest context de contenció econòmica?

És evident que amb la contracció econòmica que estem vivint haurem de plantejar de quina forma els treballadors de la CCMA es fan coresponsables de la situació. L’any 2011 es va aconseguir pactar amb els treballadors una rebaixa del sou del 5%. Era el mateix que s’havia fet amb els funcionaris i personal de l’administració pública. Això no afectava directament les empreses de la CCMA, perquè són societats anònimes, però es va pactar amb els sindicats que s’acceptés voluntàriament a canvi que es garantís el manteniment de la plantilla fins al gener d’aquest any 2013. Això ja ha caducat. I ara cal veure quines propostes formula el Govern.

Quina és, doncs, la proposta concreta que Esquerra té previst proposar sobre el futur de la plantilla de la Corporació?

El que acostumen a recomanar les consultores en aquests casos és reducció dràstica de personal. No seria estrany, doncs, que el que ens trobarem en aquesta taula de treball CiU/Esquerra sobre la Corporació sigui una proposta per fer fora 400, 600 o 800 treballadors. Crec que en el darrer any hi ha hagut un increment no programat de la plantilla... Si això és veritat, hi ha un problema afegit..., que demanarà una acció específica.

Si, com sembla, no hi ha més remei que disminuir la massa salarial caldrà negociar el conveni col·lectiu i fer el que estan fent totes les empreses. Si el salari mig d’un treballador de la Corporació està manifestament per sobre de mercat, hauríem de pensar què passa si es normalitza. I si, a més a més, hi ha excés de càrrecs directius, caldrà veure com es racionalitza las situació. Si es vol evitar un ERO traumàtic, també caldrà veure com s’adequa el model de relacions laborals a les exigències del sector en aquest moment d’intensa transformació tecnològica, industrial i conceptual... En fi, cal informació molt precisa i actualitzada que ara mateix no en tinc.

El mes de novembre passat es va fer públic un manifest a favor de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, La necessitat de valorar amb rigor el servei públic de la CCMA i la seva fragilitat, signat per 56 investigadors de l’àmbit de la comunicació social. En aquest text es parla de TV3 com a model d’èxit. No creu que s’ha de fer una autocrítica i que segurament hi ha coses que cal revisar del model, com s’està fent a la resta d’organismes de l’administració pública?

Quan fem una comparativa del cost per habitant de la Corporació (ràdio, televisió, internet) amb altres usos i consums culturals, diríem que a Catalunya el consum cultural més barat és la Corporació. En aquests moments amb una subvenció pública de 250 milions d’euros això significa que no va més enllà dels 35 euros anuals per habitant, que equivalen a una mica menys de 10 cèntims diaris. Amb 10 cèntims diaris tens quatre canals de televisió, tres emissores de ràdio, i un servei per internet. No hi ha cap consum cultural tan barat com aquest. També tens que les altres televisions públiques europees amb les quals ens podríem comparar representen un cost per habitant de mitjana bastant més alt. I això s’explica perquè TV3 i Catalunya Ràdio van néixer a la dècada dels vuitanta, en un moment en el qual la tecnologia era el vídeo, i ja no era el cinema. La indústria del cinema és molt més pesant. Per això TV3 es va poder plantejar treballar amb una estructura més àgil (ENGs...). Atenent a les xifres, la CCMA és dues o tres vegades més eficient que la ràdio i televisió pública espanyola o d’altres d’europees. Una altra cosa distinta és que en aquests moments la Generalitat pateixi una asfixia financera dramàtica que qüestiona la pròpia autonomia. Quan el teu autogovern depèn de la calculada voluntat del govern central per avançar diners perquè puguis pagar nòmines, per la via de l’ofec econòmic, l’autonomia ja s’ha acabat.

Quins altres aspectes de la Corporació es podrien tenir en compte per aconseguir reduir costos?

La CCMA té serveis, com les unitats mòbils, que no s’estan utilitzant al 100%. Si hi hagués un clúster audiovisual amb uns operadors privats de referència, es podrien compartir serveis entre els operadors públics i els privats, per aconseguir reduir la factura econòmica. Com ja va passar amb Tradia, en el seu moment. Per fer possibles Catalunya Ràdio i TV3 es van haver d’instal·lar repetidors a tot Catalunya. Aquests repetidors, a més a més de donar servei a Televisió de Catalunya també podien donar servei a totes les altres operadors, i es van segregar de la Corporació. Aquest fou l’inici de Tradia i Abertis telecom. Amb això jo no dic que calgui crear una empresa per compartir unitats mòbils, però no cal fer l’explotació en exclusiva d’aquests serveis, es podrien compartir.

Vostè fa uns mesos va publicar un article a la revista Comunicació de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, titulat “El servei públic audiovisual a Catalunya: reptes i amenaces”. Quins són aquests principals reptes i amenaces?

L’article el vaig escriure fa vuit mesos, però una part ja ha caducat. Jo definia el model de televisió autonòmica, de definició nacional, amb l’esquema d’autonomia, competint amb les televisions espanyoles. Però, és clar, que un cop obert un procés de sobirania que eventualment condueix a un estat propi o a un estat confederal, amb capacitat per a gestionar l’espai radioelèctric, i per tant, amb capacitat per a dissenyar l’oferta audiovisual a Catalunya i amb un Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb plenes competències, el model de televisió pública canvia. Si tinguéssim competències per gestionar l’espai radioelèctric i que el CAC català fos qui regula, atorga i controla totes les llicències a Catalunya, l’espai audiovisual català podria estar obert a operadors estrictament locals, però també a grups com Planeta o Mediaset. Ara bé, la situació canviaria en el sentit que aquestes empreses haurien de tenir un NIF a Catalunya i haurien d’operar des de Catalunya, amb compromisos que hauria de fixar el propi CAC, amb informatius fets a Catalunya en català, demanant, per exemple, que el 50% de la producció o coproducció també es faci en català. Tot això faria que aquests operadors es puguessin repartir els més de 300 milions d’euros del sector publicitari català televisiu que es generen actualment a Catalunya. En aquest escenari, amb 300 milions d’euros del mercat publicitari es podrien finançar dos operadors privats i amb 200 milions d’euros de subvenció pública (obtinguts via canon, p. ex.) es podria finançar una ràdiotelevisió pública de molta qualitat.

Quin balanç fa de les polítiques de comunicació dutes a terme a Catalunya durant els darrer bienni, corresponents al primer mandat del president Artur Mas?

En la primera legislatura de govern d’Artur Mas es van aplicar mesures, des del seu punt de vista, de racionalització (interpretada, bàsicament com “aprimament”) de bona part del que des de l’any 1980 s’havia intentat crear amb la voluntat de consolidar eines d’estat en el camp de la comunicació. Hem assistit a una certa contradicció o paradoxa entre el discurs “d’anem cap a la creació d’estructures d’estat” i l’acció d’aprimament de l’Agència Catalana de Notícies, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura o la reducció dràstica del suport a la premsa local o l’APPEC... Una part del que s’ha fet té tot el sentit, perquè també és veritat que l’administració pública té l’obligació de donar suport a cert tipus d’iniciatives que inicialment no són rendibles amb la condició que al final agafin un camí propi. Però has de tenir en compte que hi ha altres activitats que són d’estricte servei públic, que són molt rendibles socialment, encara que no en termes comptables. Hi ha diferents casos. Podria ser, però, que la severa política d’austeritat sobre el sector de la comunicació públic i privat hagi tingut efectes no desitjats...

Aquí també el que caldrà fer, i això crec que ja no es farà en aquesta legislatura, que podria tornar a ser curta, és començar a pensar com hauria de ser el paisatge de l’audiovisual a Catalunya en un escenari de plena sobirania. El que jo aportava a l’article publicat a Comunicació era la valoració de les reformes dels darrers deu anys en el camp de la comunicació, amb l’aprovació de la llei audiovisual catalana i estatal o amb la llei de la Corporació. El balanç és que, en part, han fracassat perquè no es pot fer una reforma de la CCMA o una reforma de la llei de la comunicació audiovisual pensada i inspirada amb els models europeus, aplicat amb un sistema de partits com el que tenim nosaltres aquí. Hi ha d’haver una evolució en paral·lel del sistema de partits i de les modificacions de caràcter institucional. Hauríem de ser capaços d’elaborar una llei electoral i una llei de finançament de partits que acabin amb aquesta lamentable concepció partitocràtica de les institucions i de l’àgora pública en la que estem instal·lats.

A Catalunya, el sector dels mitjans audiovisuals locals estan patint greument la crisi. La ràdio i la televisió de Cambrils deixaran d’emetre en els propers dies i la Televisió de Cardedeu, que va ser degana, ja ha hagut de deixar d’emetre el seu informatiu setmanal que estava en antena, interrompudament, des de fa 32 anys. Com es podria recuperar el sector?

El que ha passat amb la comunicació local a Catalunya és que el propi sistema polític l’ha acabat ofegant. Això ho vaig poder viure quan era secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, moment en el qual es va definir el mapa de la Televisió Digital Terrestre local a Catalunya. En realitat, virtut real de la TDT era que modernitzava la distribució, el senyal, emetia amb més qualitat i permetia ampliar l’oferta i, sobretot, que la vinculava al territori. Però la decepció ha estat gran. En primer lloc, perquè el preu del transport del senyal de la TDT era, en comparació amb l’analògica, molt elevat. També és veritat que quan es van regular les concessions, a través del CAC, es va fixar de manera voluntarista un model de televisió local amb unes exigències que a la pràctica el fan difícilment viable. Perquè si sumes el cost del senyal, més el cost d’una redacció estable, més els requeriments de producció pròpia..., al final és impossible pensar en una televisió local privada o pública amb un cost inferior a un milió d’euros anual. I es va definir un pla territorial de més de 80 televisions d’aquest tipus. La voluntat de control dels partits i els efectes devastadors de la crisi han fet la resta. Ara, això s’haurà de plantejar de bell nou. Segurament hauríem de pensar en un nou mapa de la TDT local a Catalunya que pugui permetre la convivència de entre 10 o 20 emissores, prenent com a referència les vegueries, pensant en la cohesió territorial i cercant un equilibri adequat entre oferta pública i privada, atenent a la realitat del mercat publicitari. Per què no decidim, per exemple, que BTV en comptes de ser la televisió de Barcelona pugui ser la televisió pública de l’àrea metropolitana i que totes les administracions locals de l’àrea puguin participar-hi...? I que la forma més sensata de fer televisió local amateur pugui ser possible, via televisió IP? I crear un marc regulatori i financer que les faci possibles?

La taula sectorial dels mitjans, creada el mes de juliol passat, impulsada per la Plataforma en Defensa dels Mitjans de Comunicació Social (Col·legi de Periodistes de Catalunya, Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya i sindicats del sector), es planteja la possibilitat de demanar que es redueixi l’actual nombre d’estudiants que accedeixen als graus de comunicació. Vostè quina política creu que s’hauria d’aplicar per evitar formar periodistes que després no puguin entrar al mercat laboral?

Des de la universitat, no pots prometre als estudiants feina que no tindran. Jo crec que la darrera reforma dels plans d’estudis no va ser aprofitada i no va ser acompanyada d’un debat intel·lectual en profunditat sobre un fet sobre el que es va cridar l’atenció en les jornades sobre polítiques de comunicació a Catalunya i crisi econòmica, organitzades el mes de maig de 2012 per l’Observatori de Polítiques de Comunicació (OPC InCom-UAB). En aquestes jornades es posava en evidència que el sector tradicional de comunicació (periodisme: premsa, ràdio i televisió, i també publicitat i relacions públiques) viu una fortíssima crisi, al temps que està convivint amb un nou sector que està evolucionant molt ràpidament que és el de la gestió de la informació, en sentit ampli. Nosaltres, però, continuem oferint unes titulacions que corresponen a un plantejament clarament tradicional. En aquestes jornades el professor Xavier Cubeles mostrava amb dades el sector que està actualment tenint més ocupació és el de la gestió de la informació, que no està definit. I si el definim? I si ens hi posem? En els propers anys tot s’haurà de repensar de nou. Tot estarà molt condicionat a si s’aconsegueix una transició ràpida i efectiva cap a la sobirania estatal i haurem de pensar quin model de relacions laborals volem per al nostre país, quin model d’administració pública, de sistema escolar, de recerca i també, és clar, quin model comunicatiu volem. També quin model d’estudis universitaris necessitarem.

Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), 28 de gener de 2013

Temàtiques:  polítiques de comunicació | Localització:  Països catalans | Tags: 

1222 visites | Comentaris: 0 | Actualitzat: 01/02/2013 12:05 | publicat per Escacc